EL MEU PROCÉS I PARTICIPACIÓ (2)

2. INTERVENCIONS EN LES QUE ESTIC INVOLUCRADA:

Continuant amb la organització marcada en la pàgina anterior "El meu procés i participació (1)", en aquest apartat em centraré en les intervencions que estic portant.

A part de confegir material per l'Aula d'Acollida per l'alumnat del nivell més baix (ho explico en la part de l'Aula d'Acollida d'aquesta mateixa pàgina o en l'entrada de l'Aula d'Acollida), la multitud de situacions, demandes... que hi ha al centre són tals que el meu tutor, va desbordat (tot i que he de dir, és un professional "como la copa de un pino!") i que es mou amb molta agilitat per intentar arribar a tot i entre ell i l'equip del claustre i de tant en tant la Psicopedagoga de l'EAP, tiren endavant aquesta "bojeria" de centre (bojeria amb el millor dels sentits, ja que... cada dia estic més convençuda de que aquesta feina m'apassiona i sobretot en el context on estic fent les pràctiques!).

Ara que ja tinc una gran idea d'on estic i tenint en compte les meves inquietuds i motivacions, he decidit fer-ma càrreg (sota supervisió del meu tutor, és clar!) de dos casos que m'han cridat l'atenció... bé, són tres (tot i que el darrer el planificaré a finals de juny i l'aniré madurant durant l'estiu per executar-lo al llarg del Practicum II).

- El primer cas és un noi de 15 anys, alumne de 2n de la ESO amb baix rendiment escolar i problemes de comportament (a finals del segon trimestre les expectatives dels mestres, vers l'alumne, eren nules). 

- El segon, és d'una noia de 4t d'ESO de l'Aula Oberta a qui li faré orientació, però sobretot una dosi intensiva de Couching emocional.

En tots dos casos ja vaig força avançada, però ho he deixat pel final, per poder explaiar-me el màxim, dintre del que la privacitat d'identitat i dades em permeti.

Abans de continuar, però, permeteu-me comentar una mica l'etapa de l'adolèscencia fent al·lusió a la part més teòrica del desenvolupament i aprenentatge en tota l'edat escolar (fins centrar-me en aquesta etapa) i una mica de teoria, que sota el meu criteri,  sintetitza molt bé la importància que té l’avaluació psicopedagògica (procés de diagnòstic centrat en l’adolescent) per fer efectiva qualsevol intervenció.

He de dir que, per fer-ho ha estat de gran ajuda tot el que he anat aprenent al llarg de la llicenciatura, especialment,les assignatures de Diagnòstic en educació, Anàlisi de casos, Dificultats d'aprenentatge, Desenvolupament i aprenentatge en l'edat escolar, Intervenció psicopedagògica  i Models d'orientació i intervenció psicopedagògica).

DESENVOLUPAMENT I APRENENTATGE A L'EDAT ESCOLAR (especialment en l'adolescència)

Fer-se adult és difícil i la vida... no té manual d'instruccions!!!

L’educació esdevé l’instrument principal de la cultura que pot condicionar, afavori i definir el desenvolupament

Segons la perspectiva sistèmica l’èsser humà, és un sistema en perpètua autoorganització per mitjà de continues reorganitzacions (canvis d’estat estructural desencadenat per estímuls i pertorbacions que reben, a partir de la interacció constant amb l’entorn) que provoquen canvis en el seu pròpi comportament.  Tot comportament implica, una experiència on incidèixen aspectes endògens i exògens en constant interacció.

Donat que els primers agents educatius i d’influència directa del nen són la família, l’escola i la cultura (el que segons la perspectiva ecològica de Bronfenbrenner correponen al microsistema, mesosistema i macrosistema, respectivament i indirectament tots aquells àmbits fora de l’experiènica del nen (exosistema) i si tenim en compte que la perspectiva cultural considera que la persona és un invent de cada cultura (amb uns valors, normes i creences que defineixen el comportament de tots aquells a qui influencia), podem considerar que el desenvolupament (a nivell físic, psicomotriu, cogitiu, comunicatiu i lingüístic, relacional, moral i de la personalitat) és un procés de naturalesa historico-cultural i impersonal fruit de les interaccions en un context determinat, on com a sistemes que som, rebem pertorbacions o estímuls de sistemes externs que ens van modificant amb el temps, depenent del nostre estat i de la trajectòria de l’estat del subjecte canviant.   Així doncs, considero que l’educació esdevé l’instrument principal de la cultura que el pot afavorir, condicionar i definir.

Remetent, novament a la teoria sistèmica (que es basa en les teoria de sistemes de la biologia), les persones som sistemes oberts i autopoiètics en constant interacció amb l’entorn i amb la nostra pròpia dinàmica interna, que al llarg de tota la vida, ens desenvolupem i aprenem (processos que estan íntimament relacionats i en interacció constant, a diferència del que postulava Piaget). Aquest desenvolupament es realitza en nínxol ecològic majoritàriament social, mitjançant una xarxa progressiva d’acoblaments superiors del seu sistema amb altres sistemes oberts.

L’aprenentatge és un procés mitjançant el qual s’adquireixen coneixements, quan un subjecte aprèn, no sols reb informació, sino que procura adaptar-la a experiencies posteriors, amb l’objectiu de profunditzar i enriquir els seus coneixements, aptituds i comportaments sense perdre la seva organització o identitat

Per tant, l’eficàcia amb la que es realitza aquest procés, no és igual en tots els individus (a diferència del prototipus universal de Piaget “globalitat d’estadis” i maduració biològica), ja que la nostra assimilació dependrà, de les pertorbacions i estímuls (exògens i endògens) que desencadenen els canvis, i de les associacions i rendiment de les nostres estructures.

La motivació és la base de l’aprenentatge ja que impulsa, orienta i potencia les nostres accions

Així, doncs, tothom porta un equip biològic de base que desenvoluparem de manera diferent donat el context històric-cultural amb el que interactuem, és a dir, uns factors genètics i uns factors ambientals que van units i s’interrelacionen afectant-se recíprocament i que influeixen en com assimilem la informació i en els processos interns que hi participen, i no sols des que naixem, que és una de les transaccions ecològiques primordials, segons Bronfenbrenner, sinó ja des del primer moment de gestació, des de les primeres fases de desenvolupament i que li repercutiran per la resta de la seva vida (per tal de documentar el que acabo de dir, us proposo veure el següent enllaç de Redes d’Eduard Punset:

Redes: "Educación emocional des de el útero materno"

Doncs bé, centrant-me en l'adolescència i segons la concepció sistèmica, com hem vist en l’apartat anterior, el desenvolupament és un procés evolutiu que dura tota la vida (extensions progressives de la xarxa de relacions socials i de rols que constitueixen el nínxol ecològic de la persona), on cada persona té la seva història particular (que evoluciona a diferents ritmes) modulada i entrecreuada amb la de la seva família i l’evolució de l’entorn sociocultural.

L’adolescencia és una bareja explosiva de curiositat i despreocupació i ...és la pista de despegue al món adult

Adolescència...

Etapa de crisi... o de construcció?

Abans de respondre... us proposo mirar aquests enllaços...

Coneguem en primera persona que significa ser adolescent!

Clica: "Sense embuts"

Redes: "La adolescència nos hizo humanos"

I pels més nostàlgics... una visió en el temps... tot i que el context varia... tothom passa pel mateix en aquesta etapa de transició de ser infant a adult: 

Clica: "Adolescència"

L’adolescència, és l’etapa de transcició (ecològica) entre la infantessa i l’estat adult (dels 12-18 aproximandament) que està plena de canvis constructius que configuren la pròpia identitat de l’adolescent (personalment ho veig així més que un periode de de crisi).  Aquests canvis afecten directament l’autoconcepte i les relacions , ja que a l’ampliar-se el nínxol ecològic, els diferents microsistemes en què intervé s’han d’anar readaptant constantment.  És l’etapa del despertar de la sexualitat, vitalitat, dessitg d’independència, idealisme, ànsies d’explorar, experimentar, conèixer, periode d’instrospecció, en una constant búsqueda del sentit de les coses, de l’amor, l’amistat, la justícia, la religió, la moralitat...

Com hem pogut veure en els ellaços, els adolescents d’avui, tenen un context molt diferent al dels nostres pares, inclús del nostre (i no em considero gran, tinc 36 any), hi ha més llibertat d’expressió, més informació i accés a ella... tot i això, el que queda inamovible i sempre passa igual són els canvis que afecten al conjunt de l’organisme i de la persona que tan poden condicionar l’autoconcepte i l’autoestima, que introdueixen la qüestió de la sexualitat i que en funció de com s’assimilin es modificará en major o menor mesura el context de les relacions.

Fent al·lusió al Modul4 de l’assignatura de Desenvolupament i aprenentatge durant l’edat escolar, l’adolescència és un periode“de ràpid creixement corporal i una expansió psicològica gràcies al desenvolupament de les aptituds cognitives, sòcio-cognitives i relacionals dels joves”.

Com actui l’entorn és cabdal per acceptar-se a un mateix, ja que en aquesta etapa, som molt influenciables i podem generar-nos una quantitat de complexes importants que ens poden marcar la resta de la nostra vida.

Aquests canvis no és produeixen simultàniament en tots els sectors i tots els responsables de l’educació hauriem de tenir-ho present.   L’índex extern que demostra la seva arribada és la pubertat, moment del procés evolutiu on canviem físicament (estirada, menarquia/pol·lucions nocturnes) i madurem sexualment.  Tot i que és una etapa pública i esperada, encara es viu amb repressió i la conducta sexual que es manifesta està plena de connotacions socioculturals d’ordre moral, motiu pel qual hi ha tanta variabilitat individual i intraindividual en el procés. 

Transició de la subordinació a l'autonomia

Els adolescents estan en constant búsqueda de la seva identitat (que s’anirà configurant en funció de com s’integrin aquests canvis) i en les fases més primàries d’aquesta búsqueda és quan topen amb la realitat i perceben d’una manera nés realista als pares i tot el que comporta en aquest entorn, i en la majoria dels casos, en major o menor mesura, es lluita contra l’autoritat per “desenganxar-se” dels pares (procés de dessantel·lització), per esdevenir més independents i enfortir lligams amb els amics ja que, tal i comd escriu Lutte, l'amistat entre un grup d'adolescents otorga un estatus simbòlic d'autonomia contribueix a la definició d’identitat, és a dir, estableixen referents, metes i valors, dónen seguretat al procés d'emancipació familiar, prevenen l’humor deprimit i la soledat, són els mediadors de conductes de risc i configuren i donen suport al procés d’aprenentatge.  Es a dir, constitueix un entorn d'aprenentatge de les relacions socials i sexuals i reprodueix els valors sòcio-culturals.

Aquests fets repercuteix enormement en les relacions socials i especialment en les familiars ja que cal modificar la  organització, normes, activitats... Qui no recorda haver dit o pensat coses com... Carai, estic farta de que els meus pares em controlin! O tinc unes ganes de tenir 18 anys i poder marxar de casa a compartir pis o a viure sol.... (tot i això, està demostrat que un 90% de joves de 25 anys continuen vivint amb els pares... curiòs, no?).

 La identitat és concebuda com la resposta a la pregunta "Qui sóc jo?".

La representació d'un mateix és selectiva, continuada, modificable, de nucli perdurable i basada en vivències personals, en les opinions dels altres (sobretot dels amics i familiars) i en les pròpies. La seva configuració és un procés que s'inicia abans de l'adolescència, però és en aquesta etapa és on hi té més pes, ja que els joves estan en constant recerca de la pròpia identitat (integrant passat, present i futur).

L’escola, i principalment la família, hi tenen una paper important ja que les diferents actituds adoptades pels pares, educadors... i pel propi adolescent mateix poden afavorir o dificultar aquest procés

Els canvis físics més evidents que demostren l’arribada a aquesta etapa són:  L’estirada (increment de talla, augment de la massa corporal-homes- i del greix corporal-noies- adoptant un desenvolupament de caire diferent entre nois i noies: en les noies els canvis s’observen abans, ja que amb 8 anys ja comencen a crèixer els pits, comença l’estirada, a sortir el burrisol del pubis i de les axil·les (la meva neboda té aquesta edat i ja comença amb “manies” quan es canvia al gimnas, però com manté amb la seva mare -la meva germana- una actitud molt oberta i el diàleg està per damunt de tot, ja ha prés mesura i de fet, la setmana passada va anar a un centre d’estètica i li van depil·lar les aixelles... la nena està més feliç que un xinxol!) i normalment, sobre els 12-13 anys apareixerà la menstruació (signe de maduresa de l’aparell reproductor i que serà notícia de domini públic) tot i que pot variar amb el temps (condicionat per diversos factors: fenòmens hereditaris, condicions de vida, higiene, alimentació, salut... ), procés que es completa amb el creixement dels pits.  en els nois, els canvis es perceben, des de fora, una mica més tard: als 8 anys crèixen els testicles, surt el primer burrisol i comença a crèixer el penis, als 12-13 tenen la primera ejaculació (que pasa inadvertida), i a partir d’aquí és quan comença l’estirada.  La pubertat i maduració de l’aparell reproductor (la menarquia i les primeres ejcaulacions on les significacions que se li atribueixin són purament socio-culturals i es trasmeten generació rera generació i tenen significat dins d’un rol de gènere i, tot i estan encara en el segle XXI, no és el mateix per un home que per una dona) i desenrotllament dels caràcters sexuals secundàris (acné...) canvis que, en definitiva, modifiquen considerablement la figura corporal.

Les significacions que s’tribueixen a la sexualitat i als rols de gènere en la nostra societat (que, sota la meva percepció, continua discriminant al gènere femení), impedeixen que molts subjectes desenvolupin tot el seu potencial personal, provocant una insatisfacció amb si mateix i per tant amb les relacions que estableix amb la resta de persones.

I respecte el desenvolupament cognitiu: En aquesta etapa hi ha una millora qualitativa i quantitativa de les habilitats cognitives s’incrementa la capacitat per autoregular el propi aprenentatge, planificar estratègies, aplicar-les, controlar-les i avaluar-les (metacognició), incidint directament en la definició de la seva identitat, en el seu desenvolupament psicosocial (relacions socials) i Psicosexuals (canvis físics i maduració sexual). Els adolescents poden ampliar el seu horitzó intel·lectual ja que són capaços de prendre consciència de qui són, quines són les seves capacitats cognitives, quines possibilitats d'acció tenen i quines estratègies han de seguir per assolir els seus objectius. A conseqüència d'això la seva visió del món i de la realitat també canvien, el que influeix al seu torn en la manera de relacionar-se amb el medi físic i social.

Totes aquestes característiques haurien de quedar reflectides en el currículum perquè les potencialitats dels joves es desenvolupessin al màxim.

Com interactuar amb ells... ?

Ja des del principi, em de tenir en compte que l’infant necessita punts de referència, autoritat, disciplina, hàbits (guions) i afecte i per això cal treballar l’autoestima, les emocions i fomentar aptituds mentals com el compromís per a què vagi interioritzant els valors universalment desitjables. Cal tenir cura les actituds i comentaris que adoptem (sobretot en la infantessa, ja que d’ells dependrà l’actitut que adoptin) davant: sexualitat, masclisme, mitjans de comunicació, TV....; transferir aprenentatges, valors, actituds, creences i hàbits relacionals assertius,  afavorir comportaments prosocials i facilitadors de la convivència (consensuar pautes d’actuació entre família i escola), escoltar-los activament, tenir cura de la comunicació verbal i no verbal. Especialment en l’adolescència haurem d’atendre la necessitat d’autonomia i construcció de la identitat personal que tenen, cal deixar-los el seu espai, empatitzar amb ells, i otorgar certa llibertat per experimentar, tot plegat per afavorir la convivència i minimitzar els efectes que les transicions ecològiques puguin produir-los a mesura que avancen les etapes. 

Tant l'escola com les famílies han de garantir que els nens i nenes aprenguin a: Participar en activitats grupals, reconèixer i expressar les seves emocions, establir relacions adequades amb les persones del seu entorn, donar les seves opinions respectant les de la resta i prendre decisions de manera responsable i autònoma.  Per a que, els nens i adolescents siguin capaços d’empatitzar amb els altres, d'aquesta manera podran viure en societat sent ciutadans integrats socialment, a més de persones responsables, autònomes i amb pensament crític.

I ara, com us he dit, anotaré que entenc per avaluació psicopedagògica (tot relacionant-la amb els dos casos que us vull presentar) i la importància que té, per mí és la clau, per aconseguir l'exit en una intervenció:

L’AVALUACIÓ PSICOPEDAGÒGICA

L’avaluació psicopedagògica té un caracter marcadament ecològic i contextual.  És un procés formatiu continuat d’anàlisi i recollida d’informació rellevant sobre els diferents components i sistemes que intervenen en el procés educatiu i d’aprenentatge d’un alumne, és a dir, del que sap l’alumne, com ho ha après, amb quins suports, amb quins materials, com se sent, la seva participació, el seu grau d’implicació...).

Tota avaluació té un inci (es formulen hipotesis, es formulen propostes per millorar aspectes...) però a mesura que es van introduint aquests canvis es van provocant noves respostes de l’alumne i els docents (que alhora aporten noves informacions que enriqueixen i modifiquen el procés, amb això, el psicopedagog haurà d’anar planificant i valorant les noves informacions per comprendre millor les dificultats en què es va trobant l’alumne en les situacions d’E-A en les que interactua i aprèn. Utilitzant paraules de Solé, podriem definir-ho com un procés de resolució de problemes amb una constant reformulació d’hipòtesis i propostes de millora).

Cal conèixer i tenir en compte el currículum escolar

Tal i com ens han instruït des de la UOC (al llarg de tota la llicenciatura i que estic absolutament d’acord) hi ha tres àmbits claus al voltant dels quals caldrà obtenir informacions:

-       El mateix alumne: què sap, què li interessa, estil d’aprenentatge, motivació, confiança i seguretat, com aprèn, amb quins suports, amb quins materials, com participa i es relaciona amb els companys i amb els docents…

-      L'entorn educatiu escolar: tipus de situacions educatives en les que aprèn, tipus de propostes, de materials, de relació amb els altres (companys, adults…), activitats que se li proposen…

-   L'entorn familiar: context familiar, composició, suports per al seu procés evolutiu i educatiu, dificultats…

Aquest procés d’anàlisi i recollida de informació (que ha de fer-se de manera planificada, coherent i rigorosa i que es realitza en l’entorn escolar en col·laboració i interacció amb els pròpis agents educatius responsables del procés educatiu de l’alumne objecte d’avaluació) parteix, normalment d'una demanda dels docents responsables d'educar que han trobat dificultats en el procés educatiu (en ocasions aquesta preocupació sorgeix o és motivada per la mateixa família però no és el cas en cap de les dues intervencions que faig, ja que els pares estan absents i viuen en llocs del món diferents en el cas del subjecte A el pare és a Paris i la mare a Equador, i en el cas del subjecte B, el pare és al Marroc i la mare, últimament està a Holanda, quedant al càrrec dels tiets i de la cosina de la mare, respectivament i no he pogut tenir cap entrevista ni relació amb cap de les dues families ni tutors al càrrec, per tant, no he pogut intercanviar informacions per conèixer millor aquest context ni consensuar pautes d’actuació).

La finalitat prioritària de l’avaluació psicopedagògica és aportar informacions que serveixin per prendre decisions de millora per respondre millor a les necessitats educatives d’aquests alumnes (Solé, 1998), és a dir, té una finalitat preventiva i de col·laboració en la millora dels processos educatius que es produeixen en  les pràctiques educatives i ha de ser el punt de partida per prendre decisions compartides amb el professorat, la familia (sempre que sigui possible) i el pròpi alumne.

Cal assenyalar els punts forts i les seves capacitats 
han de ser un dels principals objectius.

Des de l’inici de la demanda, la finalitat clau del psicopedagog/orientador és la de generar un context positiu de col·laboració que permeti el contrast de visions i un treball interdisciplinar per part dels diferents agents implicats (orientador, psicopedagog, tutor/a, mestre de suport, família…), amb l’objectiu de conèixer millor l’alumne i les condicions que estan influint en el seu procés d'aprenentatge i, a l'hora, generar confiança en els docents implicats en la seva capacitat d'ajudar-lo, ja que els docents són la peça clau en l’aportació d’informacions sobre l’alumne (decisius per realitzar canvis i millores en la relació personals i educativa que tenen amb ell).  Per aquest motiu, cal tenir en compte i incidir en les expectatives dels agents educatius que fan la demanda d’avaluació per poder modificar expectatives desajustades o negatives dels mateixos docents (ja que efecten directament la relació educativa que mantenen amb l’alumne objecte d’avaluació i com veureu passa en abdos casos que presento), amb l’objectiu de promoure canvis en l’acció i relació educativa tant de l’alumne, com de les metodologies, tipus de suports que ha de rebre, relacions que s’estableixen (mestre-alumne, alumne-alumne) o de les expectatives que tenim els adults que interactuem amb ell.  El meu tutor, això ho té molt clar, i per facilitar la meva integració i les meves intervencions, m’ha presentat acuradament a tot el conjunt del centre (mestres i alumnes) i com he estat present en moltes de les reunions que ha realitzat, i ha valorat les meves intervencions, ningú a qüestionat la meva professionalitat, els mestres m’han vist i em veuen com la mà dreta del coordinador del Departament d’Orientació (DOP) i els alumnes com un professional que està allà per ajudar-los i em concedeixen l’autoritat que un psicopedagog/professional intern o extern al centre es mereix.

Per poder conèixer l’alumne (com a persona i com a aprenent) cal obtenir una bona triangulació d’informació, que es construirà amb les observacions que es realitzen en els contextos habituals, reunions i entrevistes amb els diferents agents implicats (que alhora aporten les seves observacions i informacions).  D’aqui la importància de fer brillants preguntes i desenvolupar la capacitat d’escolta activa.

El referent és l’alumne dins del pròpi context escolar,
en relació amb el currículum de la classe i en 
interacció amb els companys i el professorat.

Cal identificar els factors en els que cal incidir per a la millora de l’alumne/a (potenciar i estimular el seu aprenentatge i desenvolupament personal), per promoure aprenentatges significatius en els alumnes, per això és important saber com aprèn i com pot aprendre millor quan modifiquem certs elements de les situacions d’E-A (materials, suports que li proporcionem, models, companys que interaccionen amb ell, ubicació dins l’aula, suport que li dona la familia, suport extraescolar...), és a dir, allò que pot aprendre de manera autònoma i allò que pot fer amb ajuda, així que caldrà obtenir informació rellevant sobre la ZDP (zona de desenvolupament proper de l’alumne), prestant atenció especial a la conducta de l’alumne en més d’un context i a com les relacions i interaccions entre els entorns en els que participa poden estar afectant al seu rendiment.  En aquest procés, l’orientador i els docents estan inmersos en un procés de resolució conjunta del problema, (si ho fem aixi, com una tasca de col·laboració professional amb el centre, aconseguirem que es sentin vinculats en tot el procés de solució i millora i aconseguirem la seva corresponsabilitat incondicional).  A més, si anem fent reunions periòdiques amb tots els docents per tractar temes d’algun alumne determinat generarem la capacitació dels docents en el tractament d’altres casos que poden preocupar però que no requereixen necessàriament una intervenció d’un professional de la psicopedagogia.

Cal cercar la implicació de l’equip docent i

potenciar el treball col·laboratiu.

En aquesta part del procés, una de les primeres decisions que hem de prendre amb el professorat és la priorització dels continguts i objectius cuuriculars en funció del currículum i el nivell de competències que té l’alumne i decidir allò que l’alumne ha d’aprendre amb determinades ajudes i informar-lo d’aquesta decisió.  He deixat constància escrita de tot.

Hem de tenir present, que quan es conceb l’avaluació psicopedagògica, des d’una perspectiva sistèmica, cal estar molt atents a les relacions i interaccions que es generen amb els diferents subsistemes implicats per poder comprendre el que esperen d’aquesta actuació i, en conseqüència, acostar posicions sobre el que pensem, com orientador, que ha d’implicar.

Us deixo un enllaç interessant (Power Point) sobre l'Avaluació Psicoeducativa des de l'enfoc Psicomètric.

CAS 1: SUBJECTE A
Baix rendiment escolar i problemes de comportament

L’esforç de cada instant en el teu treball és com el cop de destral sobre el tronc d’un roure enorme. El primer cop no causa en l’arbre el més lleu tremolor, i tampoc el segon, ni el tercer. Cada cop, en si mateix, és insignificant, en aparença i , sembla ser, sense conseqüència. Malgrat tot, com efecte dels cops continus, el roure a la fi caurà. Així, els teus constants esforços d’avui i demà, provocaran els teus èxits. Els intents repetits, perseverants, fan la realitat empreses portentoses.

La persistència és la condició de la victòria final. Persistint en col·locar un rajol rera l’altre aixecaràs un mur.

“366 Maravillosas Motivaciones”

Tiberio López Fernández

Contextualització i demanda:

El subjecte A té 14 anys (n’ha fet 15 aquest mes de maig).  Ha cursat tota la primària a l’Equador (on vivia amb la mare, mencionar que el pare està a Paris i fa anys que no el veu). Va arribar a Badalona l’any 2011-2012 (està a càrrec dels tiets que treballen tot el dia) i va matricular-se al centre per cursar 1r de la ESO.  No se’n va sortir i malauradament va haver de repetir curs (2012-2013).

Actualment cursa 2n de la ESO i té les següents pendents de 1r curs: Matemàtiques, Ciencies Naturals, Ciencies Socials i Anglès (al llarg del primer trimestre va recuperar Llengua castellana i literatura gràcies a presentar un dossier que la mestra li va facilitar).

La demanda sorgeix de mi i el meu tutor del Practicum (els dos vam estar d’acord que podria estar bé fer la meva primera intervenció directa amb un adolescent d’aquestes característiques), quan a la reunió d’avaluació del segon trimestre (a la que vaig assistir) vam veure la negativitat generaitzada del claustre, vers els resultats de l’alumne (notes de la segona avaluació) i el cuorum d’insatisfacció vers el seu comportament disruptiu constant a l’aula i escasa motivació.  Com el subjecte no pot repetir, sols queda: que l’alumne es possi les piles (en general ho veuen impossible), que passi de curs i es matriculi a 3r de la ESO a l’Aula Oberta o fer-lo fora del centre, fent que decideixi si anar amb la mare (retorna a Equador), anar amb el pare (marxar a viure a Paris) o quedar-se a Badalona, matriculant-se a algún altre institut... amb el perill inminent que s’abandoni i no acrediti. (Mare meva! vaig pensar... amb el que comporta això!!!).  En general, el professorat està desbordat (com la majoria de professionals de les escoles públiques) i els és difícil de trobar la manera d’ajudar-lo alhora que mantenir el nivell de la classe.

Després de comentar el cas amb el meu tutor, vam possar-nos a treballar en aquest cas.  Vam reflexionar, planificar quines observacions, entrevistes i reunions eren necessàries per començar a recollir informació pel procés d’avaluació i com podiem enfocar el tema, per a obtenir el consentiment dels professors que interactúen amb ell (per motivar i corresponsabilitzar-los del procés, canviant, en primer lloc, la seva percepció i expectatives sobre l’alumne).

El primer que voliem fer era una reunió amb tots els professors implicats, però per qüestió de temps i organització, va ser impossible reunir-los a tots alhora, així que, a partir del moment en que que vam aconseguir que la tutora s’aliés amb nosaltres, vaig començar a cercar a tots els professors que interactúen amb l’alumne per explicar les nostres intencions, conèixer que en pensen de l’alumne (objecte d’avaluació) i dels seus aprenentatges i cercar el seu recolçament i compromís.

Després de totes les entrevistes, vam recollir les següents conductes i dificultats d’aprenentatge observades pels professors:

-    No segueix el ritme d’aprenentatge de la classe

-    És bastant absentista, sobretot a les primeres hores.

-   Té una actitud desafiadora i provocativa tant amb els mestres com amb els companys (això no passa amb els seus amics, als que respecta i cuida) fet que dificulta poder establir una relació positiva ( a la mínima salta i constantment es distreu)

-    A l’aula segueix la cultura del mínim esforç, està desmotivat, es mostra passiu i amb poques ganes de treballar (sobretot a Matemàtiques).  Perd l’atenció i la concentració amb facilitat, és molt desordenat, sovint no porta el material escolar (llapis, boligrafs, goma, agenda, llibretes...).  En poques ocasions treballa, i si ho fa, no acaba mai les tasques que se li encomanen.  En alguna ocasió de llucidessa, a castellà, es capaç de presentar la tasca amb claretat i estètica acurada.

-    És mostra sociable, especialment amb les noies fet que li a provocat més d’un enfrontament amb alguns companys del S.I.Badalona (és un seductor!).

-    Mostra molt interés per la classe d’educació Física, li agrada molt el futbol (fa extraescolar de futbol) i normalment, tot i que és molt competitiu, respecta les regles dels jocs i sap jugar en equip. (tot i que quan falla un gol, la culpa sempre és de l’altre, que no li ha passat bé!)

“tota emoció genera una reacció que s’expressarà en

la conducta i/o comportament de la persona”

El Món de les emocions és com un Catalitzador!

Ara que tenim el consentiment de tot el professorat implicat he de fer un diagnòstic acurat.  Per això necessito obtenir la triangulació d’informació rellevant per intervenir i aconseguir l’èxit de la intervenció per a augmetar l’autoestima i l’interés en l’alumne (i que promocioni a 3r de la ESO) i canviar la imatge generalitzada que té el professorat vers l’alumne.  Per tant, vaig seguir els següents passos:

-   Revisar antecedents (expedient, notes anteriors, hisòria clínica...)

-   Entrevista amb l’alumne: vaig tenir un primer contacte amb ell.  Aquí el meu tutor va ser molt hàbil, estavem els tres i em va presentar formalment, per minimitzar els efectes de refús o desconfiança que pot sentir al vaure’s amb algú desconegut, a mesura que avançava la conversa i en el moment apropiat, el meu tutor va marxar, excusant-se correctament i em va deixar el poder... així que el primer contacte va ser un èxit.  Després vam contrastar opinions amb el meu tutor, vam compartir hipòtesis al cap i possibles sol·lucions.  La resta d’entrevistes les faig sola isempre trobem una estona amb el meu tutor per anar-la comentant.

-   M’hagués encantat fer una entrevista amb els pares, però no vaig poder entrevistar-me amb ells, ni amb els seus tiets... (ja que treballen tot el dia i no poden permetre’s perdre un dia de feina (això diuen) com ja he dit abans els pares estan absents i viuen en llocs del món diferents en el cas A el pare és a Paris i la mare a Equador).

-   Observació directa del nen a l’aula en les diverses àrees (actitud, metodologies, materials, interaccions amb els companys i docents, el clima a l’aula, organització, metodologia...) i fora d’ella (extraescolar de futbol), per evitar realitzar valoracions categòriques que em poden portar a treure apreciacions errònies, vaig fer més d’una observació (fins i tot, vaig observar als mestres quan interactuaven amb altres grups).  Donada la meva poca experiència i  no deixar-me res rellevant per observar, vaig estar buscant per internet algun model d’observació i vaig trobar aquest:  

Pauta d'Observació que he utilitzat

-   Ara ja tenia les màximes proves subjectives per la meva exploració: opinió del tutor, professors, alumne i la meva pròpia (potser al llarg del curs vinent (aprofitant que farè la meva intervenció pel Practicum II al mateix centre, puc implicar la familia... seria un avenç important!) i ara el que necessitava era analitzar els treballs que feia i validar la meva intervenció amb el recolçament dels reultats de proves objectives (proves psicomètriques)  per obtenir informació rellevant i significativa sobre el que sap l’alumne a nivell curricular i sobre el desenvolupament assolit en relació a les capacitats cognitives, emocionals, motrius, de relació interpersonal...  en definitiva, per observar el seu procés d’aprenentatge (com executa les tasques, estratègies que fa servir per resoldre-les, com es planifica, com demana ajuda i de quin tipus, com es comunica, com suporta la frustració davant les dificultats, motivació...), informació (analitzada en un context global i integrat) m’aporta elements de reflexió rellevants sobre quin és el seu estil d’aprenentatge i les dificultats que té, per poder dissenyar amb és rigor (juntament amb el tutor) els canvis a introduir i el tipus d’ajudes.  Així que, vaig fer una segona, tercera i quarta... entrevistes amb el noi per acabar de recollir informació i fer una valoració inicial i confegir les primeres hipòtesis (que ens ajudarà a prendre consciència de les dificultats reals del subjecte i que contrastarem al finalitzar la intervenció) per enfocar la intervenció, esbrinar en quins aspectes hem d’incidir, quins objectius inicials ens plantejarem, que haurem de prioritzar... Així que vam passar i analitzar (juntament amb el meu tutor) les següents proves objectives:

Us deixo aquest enllaç, d’on he extret els models de pautes, entrevistes o informes, registre... és molt útil per l’avaluació per les diferents etapes

 Eines psicopedagògiques

Vaig analitzar i revisar els treballs que feia, amb l’objectiu de conèixer amb més precisió el nivell d’elaboració, la diversitat de materials curriculars que fa servir, els errors més habituals, el tipus de correcció, veure si segueix o no les normes establertes a la classe (títols, marges, data, organització de l’espai...) Per tenir una idea més global, vaig comparar-ho amb els treballs d’un company de la seva classe (amb qui s’aven molt).  Amb tot el que pretenia era per una banda, obtenir dades per orientar a l’alumne (valorar el seu esforç, identificar els èxits i animar-lo a continuar) i al professor a fi d’introduir els canvis adients. (Conèixer l’estil d’aprenentatge i les dificultats de l’alumne ens permetrà dissenyar els ajuts a utilitzar i els canvis a fer).

El coneixement no és el resultat d'una mera còpia de la realitat preexistent sinó d'un procés dinàmic i interactiu a través del qual la informació externa és interpretada i reintepretada per la intel·ligència que va construint progressivament models explicatius cada vegada més complexes i potents. Això vol dir que coneixem la realitat a través dels models que construïm per explicar-la i que aquests models sempre són susceptibles de ser millorats o canviats

El constructivisme

 En aquest punt, ja tenia un nombre important d’informació i em vaig reunir amb el meu tutor per exposar-li la meva proposta (li va semblar molt encertada):

Plà de treball i accions fetes:

-     El primer que vam fer va ser un contracte de treball formal que l’alumne es compromet a portar i fer signar a tots els professors hora per hora (Full de seguiment) 

-     Sessions: Cada dilluns de 9:50h a 10:45h. Per treballar aspectes més psicològics, emocionals, d’autoconcepte, autoestima, de relacions, presa de decisions... ) i dimarts de 15 a 16:30h per treballar aspectes més curriculars. En cada sessió de treball individual segueix una mateixa estructura, li explico que farem, li comunico els objectius i com es desenvoluparà la sessió (tot creant un ambient tranquil per pal·liant el neguit que li ocasiona), i si ho crec convenient intervinc en l’elaboració de tasques i/o resolucions de problemes, a mode de mediadora, per facilitar, reconduir, contrastar, analitzar, reflexionar... la tasca (adoptant un rol més proper de professor, que donada la meva experiència, el tinc molt clar).

-     Cada setmana m’haurà de presentar una redacció vinculada a termes personals per treballar l’autoconcepte, expectatives, relacions interpersonals, relacions socioafectives... amb temàtiques com: Com em veig d’aqui a 10 anys?; Qu m’agrada de mi?, Quan no estic a l’institut... que faig?;  Quan jugo a futbol... com en sento? Quines estratègies d’equip utilitzo? Segueixo les normes del joc? Per què?; Qui o quins són els meus ídols?; Que recordo de la meva infància?..., que utilitzarem per treballar, alhora,  llengua catalana, expressió... i per entregar una redacció quinzenalment a la professora de català.

-     Hem programat un “timming” en funció a les seves rutines diàries ( penseu que el noi tenia costum d'anar a altes hores de la nit a dormir, ja que la mare el trucas tard i, com és normal, vol xerrar amb ella... vaig haver de fer un fort treball de consciència per a que el noi es posicionés i li digués a la seva mare que no el truqués tan tard... i així ho està fent, a més, no té ningú que el desperti, així que el fet que vingui a primera hora és un gran avenç),  I un full d'autoavaluació (mensual) per a que prengui consciència del que pot fer si s'esforça i té constància, en el que es valorarà a si mateix.  Per fer els dossiers per a recuperar les assignatures de 1r a casa, i li he facilitat enllaços d’internet per a que pugui trobar les respostes, i li he donat les adreces i horaris de les biblioteques del barri.  Si tot i amb això, es troba amb entrebancs, cada dimarts a la tarda els comentem, sempre amb una bona dosi de reforç positiu (Molt bona feina, veus... si ho saps fer sol, veus!,; Aqui t’has despistat... no creus que volies dir això?, No penses que quedaria millor així?; Vinga, un esforç més i ja ho tens!...)

"Timming" (Abril-Juny)

Una mostra del Full d'Autoavaluació mensual (Abril)

-     Co-tutor (company d'aula): Aprofitant que té molt bona relació amb un company de l’aula, els hem reunit i l’hem fet co-tutor del noi (abdos asumeixen el compromís que comporta) tant en les hores lectives com els reforços extraescolars.
-     Donat els resultats de les proves que se li han passat, i la urgència de la intervenció (penseu que tot es va iniciar al mes d’abril i l’avaluació final serà a finals de maig... no hi ha temps a perdre!!!!), hem cregut convenient adaptar els objectius, continguts, i criteris d’avaluació, per ajudar-lo a promocionar, tot garantint l’adquisició de les competències bàsiques del primer nivell de la ESO.

CAS 2: SUBJECTE B

Orientació, Couching Educatiu i Emocional

"Si vols canviar el món, has de començar per canviar-te a tu mateix"

Sócrates

Tenint en compte que aquesta transcició (l’adolescència) no és senzilla per ningú, m’agradaria centrar-me en aquest segon cas: Orientació, Couching Educatiu i Emocional, ja que, l’alumna,  a més de reflexar tots els canvis exposats en l’apartat (desenvolupament i aprenentatge en l’edat escolar i adolescència) té un entorn familiar molt complex.  No puc entrar en detalls, però si puc dir-vos que aquest subjecte està subjecte a molta presió social, familiar (practicament viu sola), té greus problemes conductuals, manca d’autoestima, de referents (els pares no hi són i quan hi son l’utilitzen), econòmics, problemes amb la justicia... és una supervivent, una explosió d’energia, amb un somriure que et desfà i una inocencia... que tot interrompuda, pots apreciar-la dins dels seus ulls...

Aquesta noia em va captivar des del primer moment i ja des de l’inici de les meves pràctiques m’he documentat i he fet el seguiment de tot el que porta el SI Badalona, realitzat en aquests 5 anys.

Però abans... permeteu-me una mica de referents que us ajudin a comprendre la linia de la intervenció.

He de dir, que m’ha estat útil, tot el que vam treballar a l’assignatura d’Orientació Professional i tot el que vaig extreure d’ella.

Us recomano mirar aquest enllaç... 

...sintetitzen molt bé la temàtica...

...i sols en 5 min.!!!

"El camino del éxito: Motivación y Emprendimiento"

La Motivació és el que t’ajuda a començar. L’hàbit et manté ferm en el teu camí.

Jim Ryun

Què entenc per Orientació?

Parteixo de què l’’orientació és un procés d’ajuda tècnica dirigida a un individu o un grup perquè assoleixi un coneixement complet de les seves potencialitats amb la finalitat d’aconseguir una “presa de decisions” adient e integració personal, educativa, social i laboral.  El professional responsable de les coordinacions psicopedagògiques que es desenvolupen en els diversos contextos educatius, socials, professionals i familiars és l’Orientador que per realitzar de forma efectiva les seves funcions (anticipar canvis, introduir nous valors, potenciar la igualtat social, estimular el desenvolupament regional i local, incentivar la col·laboració) i competències orientadores i partint de l’autoavaluació de les qualitats i el potencial de cada persona, ha d’integrar, en el seu perfil professional, la capacitat de comunicació i de coordinació.  Aquesta orientació pot ser tan individual, mitjançant entrevistes, i actuant des de les necessitats i opcions de la persona en relació al context, afavorint l’anàlisi i valoració de diferents variables i alternatives per a que  prengui decisions en relació al seu propi procés, com grupal, mitjançant sessions grupals amb necessitats i objectius de treball compartits, afavorint l’anàlisi dels diversos elements que sorgeixin i treballant a partir del posicionament, les opinions i les experiències dels membres que la componen.

Que entenc per Couching?

El Coaching és una estratègia de formació i recolzament que consisteix en que un conseller o tutor, coach, observa la conducta d’una persona i l’orienta i l’impulsa a autoanalitzar-se fins el més profund del seu ésser, per millorar les capacitats comunicatives, relacions interpersonals, conducta adaptativa, gestionar emocions, lideratge, treball en equip... És un mètode que t’impulsa a construir una visió molt forta que irreversiblement canviarà quelcom en tu, ja siguin hàbits, costums, estratègies i/o estils de vida... de tal manera que aquesta visió, fruit de les teves idees, passions, motivacions... en definitiva, allò que realment és important per tu (els teus objectius), sigui assolida, amb el conseqüent impacte significatiu en la teva vida, a nivell professional, personal... a curt o mig termini.

Ara, us recomano la lectura d’aquests dos articles, que penso que ens ajuden a reflexionar sobre aquest mètode i a relacionar-lo amb l’educació:

§  Reyes, J. (2009). La contribución del Coaching Educativo a la Orientación Educativa.

§  Soto M.A. (2009). Que es el coaching y su influencia en la educación

Segons el Primer article: “La contribución del Coaching Educativo a la Orientación Educativa” (Jesica Reyes, 2009). El Coaching com a mètode és totalment plausible per aplicar-lo en el context educatiu, ja que concorda tant amb la funció de mediador que té el docent entre els continguts i l’alumne (model educatiu constructivista) com en l’atenció individualitzada que contempla el nostre sistema. Per fer-ho efectiu, ha d’haver un treball real de col·laboració i corresponsabilitat tant de l’escola i els subsistemes que la conformen -alumnat, professorat, família (he de dir, que en el cas que presnto, aixo ha estat completament impossible, ja que en cap moment hem tingut la oportunitat de xerrar amb la mare)- com de les possibilitats que ofereix l’entorn (personal de l’administració, serveis i atenció educativa complementària) per potenciar els processos d’ensenyament i aprenentatge que alhora afavoriran el desenvolupament integral dels alumnes per preparar-los per a la integració social.  Per tant, cal millorar els canals de participació i comunicació entre els diferents sectors (seguint una línia conjunta d’actuació que no es contraposi amb els valors i creences dels nostres alumnes), que el docent es formi i treballi conjuntament i de manera individualitzada amb un recolzament extern -coach d’escola (dinamitzador del procés i agent de canvi)- que potenciï tant les seves habilitats dins l’aula com les activitats amb la família i orientar des de l’acció tutorial a l’alumne i a les famílies, seguint la tècnica de l’entrevista mig estructurada, a mode pregunta resposta, per provocar la reflexió i evocar les pròpies solucions. 

Aquesta orientació educativa, enfocada des del suport, la motivació i l’acompanyament constant i ajudant a enfocar prioritats, definir objectius, treballar l’autoconsciència i les habilitats, potenciarà tant els processos d’autoregulació del propi aprenentatge (com agents actiu), com la competència bàsica d’aprendre a aprendre (introduïda com a element curricular per la LOE), l’atenció a la diversitat (personalització dels aprenentatges) i l’orientació acadèmica i professional (es pot incloure els continguts, de manera disciplinària i interdisciplinària, en les diferents àrees del currículum, per fomentar els processos de “pressa de decisions”).

Segons el Segon article: ”Que es el coaching y su influencia en la educación” (Miquel Angel Soto, 2009).  El coaching és un procés de comunicació, amb la finalitat de millorar el rendiment de les persones.  Aquest mètode dista molt de la concepció de teràpia psicològica i/o de tutoria convencional, ja que el professional, coach, no opina, ni jutja, ni et dóna solucions, simplement actua com a facilitador pedagògic del procés de canvi, que centrant-se en el que desitja el coachee (client, alumne..) i interactuant a base de preguntes, afavoreix l’autoreflexió per esbrinar on es troba, quines opcions, valors i creences té i quines li impedeixen aconseguir els seus objectiu impulsant-lo a reemprendre un nou camí cap a la felicitat.  Per respondre a la necessitats de productivitat, gestió, promoure coneixement, impulsar persones i equips...  tot i que n’hi han diferents classes (personal, executiva, esportiva, empresarial...) l’autor es centra en el coaching educatiu.

En aquest context, el coaching esdevé una metodologia educativa compartida que millora les pràctiques educatives, maximitza el potencial dels subjectes involucrats, afavoreix la col·laboració i la sinèrgia entre els agents educatius i incrementa el nivell d’autoeficàcia, autodesenvolupament i autoaprenentatge.   Encaixa en els models educatius constructivistes (docent adapta el rol de mediador), generant un canvi substancial en l’alumne al desenvolupar les competències i els seus talents en els quatre àmbits: saber fer, saber conèixer, saber conviure i saber ser.  Esdevé així, una estratègia per afavorir accions des de l’orientació i la tutoria (el tutor juga un paper més rellevant del que juga en els models convencionals esdevenint educador i formador),  enfocades a les famílies (formació als pares i mares per afavorir la seva funció d’educadors), a les aules (formar al docent com assessor acadèmic) i als alumnes (coachee).

Objectius: desenvolupar el potencial de les persones pel canvi, ajudar a adaptar-se a les noves demandes i necessitats educatives afavorint el desenvolupament del procés d’E-A i emfatitzant la identificació institucional contribuint a definir la visió, valors i estratègies curriculars.  Funcions: lideratge inspirador; seleccionador de talents, entrenador i capacitador (acompanya i recolza) als equips educatius, motivador del desenvolupament integral, gestor del treball en equip i estratega i innovador en el pla curricular.

Qualsevol membre de la comunitat educativa, pot ser aquest líder educacional sempre que comprengui el procés de canvi,i que sigui capaç de construir metes, visions i relacions sòlides de treball col·laboratiu i democràtic aportant nous enfocaments de fer i de ser.  Emocionalment ha d’interactuar des de l’empatia i l’assertivitat i ha de mostrar autoconsciència, equilibri afectiu, optimisme i creativitat i Psicològicament ha de mostrar  habilitats d’intel·ligència emocional i fortalesa resilient de resistència i afrontament (per ser menys vulnerable al pla adaptatiu).  Segons Chiavenato (2004), seguint la línia de Daniel Goleman (1996), aquestes capacitats socioemocionals que permeten un coaching efectiu, poden aprendre’s i desenvolupar-se, afavorint altres eines de lideratge transformador essencials pel procés d’escoltar, contextualitzar i desenvolupar comportaments més adaptatius

Opinió sobre aquest mètode educatiu:

El coaching, ja fa uns 25 anys que s’està aplicant a altres nivells, però en educació és bastant recent i s’ha començat a plicar veient l’efectivitat dels antecedents i entenent que el que cal en aquest moment històric tan canviant i globalitzat és fer un profund treball d’autoconscienciació per esbrinar on estic, qui sóc, per què sóc com sóc, què tinc en mi, què vull, què hi ha al meu entorn per ajudar-me, quines falses creences em limiten i com puc aconseguir el meu objectiu, esdevé una disciplina motivadora i cabdal per potenciar les competències individuals dels educadors i alumnes, i incrementar el seu aprenentatge afavorint la resolució de conflictes

El coaching, per mi, com molt bé diu en Miguel Angel Soto, és el joc de la felicitat.  Tothom vol ser més feliç o molt més feliç, tothom vol trobar un equilibri entre el que és i en el que pot aportar a aquest món canviant.  El que passa és que tot es mou a una velocitat tan vertiginosa que pocs individus es paren a reflexionar en això.  Amb aquest mètode i/o estratègia, de comunicació i coordinació, es fomenta l’autoanàlisi i la retrospecció de tots els agents educatius en la seva globalitat, afavorint un treball de col·laboració i autèntica corresponsabilitat.  S’actua sobre les famílies, enteses com les interaccions socioafectives que condicionaran el desenvolupament dels nostres alumnes al ser la seva primera institució de socialització; sobre els docents, formant-los com assessors-tutors-formadors i sobre els alumnes, que com agents actius i últims responsables del seu propi procés d’aprenentatge, amb aquest mètode, propiciem que autocontrolin i autoregulin el seu desenvolupament, preparant-los per la integració social (treballant les habilitats necessàries), formant-los per la “pressa de decisions” i potenciant l’adquisició de la competència “d’aprendre a aprendre”, ja que, en aquesta societat on la competitivitat i la immediatesa prima per sobre de tot, no sols s’ha de mostrar tenir coneixements, sinò que s’han de demostrar a la pràctica mostrant eficàcia i capacitat d’adaptar-se als canvis de la societat, així com l’habilitat de tractar la informació i retornar-la de manera eficaç.

Per la complexitat que presenta el mètode, per ara, és rellevant la figura d’un mediador que ajudi a resoldre conflictes i assumeixi aquest lideratge, que, considerem, que paulatinament deixarà en mans d’altres l’afavorir l’autonomia de tots aquells que el rebin.

Així doncs, entès així, el coaching educatiu esdevé una poderosa eina que permet el desenvolupament de la consciència dels individus, de la responsabilitat de les seves accions, de la reflexió grupal, del reconeixement i gestió de les emocions i els sentiments, així com de les competències actitudinals de cooperació, integració i solidaritat en base a uns valors fonamentals que respectin el “viure i conviure en societat”.

I és en aquesta línia i amb aquestes bases a partir de les quals he decidit efectuar la meva intervenció que seguidament us presento.

La Motivació és el que t’ajuda a començar. L’hàbit et manté ferm en el teu camí.

Jim Ryun

Contextualització:

Noia de 17 anys.  Va entrar a 1r de la ESO, repeteix 3r (no per manca de capacitats, sinó per motius aliens a ella, podem dir... familiars).  Els pares estan separats i físicament lluny d’ella), però tot i la distància la manipulen constantment.  NO puc donar més dades, però... un panorama molt complicat!

En resum, és una noia molt sentida i visceral, amb un entorn que no l’ajuda a avançar i amb unes mancances importants d’habilitats relacionals (problemes per un ús inadequat de les xarxes socials, poca tolerancia, poca paciencia... però, el que és més important, no aconsegueix trobar el seu camí. 

Actualment, està fent 4t, a l’aula oberta i encara no sabem si podrà acreditar.

Recollida d’informació

Ja des de la primera setmana del Practicum, vaig estar interessada en aquesta noia.  El meu tutor, em va possar al dia de totes les accions que havien fet amb ella, i que seguien fent. Vaig estar revisant informes mèdics, proves anteriors, expedient... Vaig estar-la observant a l’aula, fora d’ella, per veure el seu tarannà, com interactua, autonomia, resposta davant la frustració, actitud davant la vida... com interactua amb els companys, adults... Vaig parlar amb els mestres, vaig poder estar a la reunió d’avaluació i altres, amb professionals externs (psicòleg,... ) donant-me un coneixement més ampli de la seva sitaució.

En general, el que jo volia era conèixer-la una mica més de primera mà i poder fer una proposta d’actuació amb el meu tutor.

No esmentaré aspectes tan concrets sobre l’avaluació que li he fet (com he fet en el primer cas), ja que donada la urgència i el poc temps que li queda al SI, el que impera és aconseguir que la noia prengui conscència d’on és, qui ès... i que vol fer amb la seva vida.

Per poder intervenir, a part de tota la informació que vaig recopilar, necessitava saber fins a quin punt era ella conscient de la seva situació, quins objectius tenia, que esperava de la vida... per aconseguir ajudar-la a traçar un “projecte de vida” i donat que vaig començar a intervenir, en sessions individuals a finals de març (cada dilluns de 8h a 9:30h), sols tenia un parell de mesos (que descomptant festes sols son 8 sessions) per aconseguir petits canvis conceptuals que l’ajudarien a veure el seu món i món en general, amb unes altres ulleres.

És vital aconseguir el compromís i la confiança de l’alumne.

El fet que l’alumnat del SI Badalona, m’hagi anat veient amb el meu tutor  (un home a qui respecten molt) i direcció, m’ha otorgat credibilitat i fiablitat als seus ulls, així que amb això i el meu tarannà, vaig aconseguir que la noia tingués confiança amb mi i enseguida vam congeniar.

Treball pràctic:

Tenint en compte tot el que he exposat, us suggereixo veure aquest enllaç del programa singulars de Tv3 que va emetre el 24 d’octubre de 2010 ja que sintetitza molt bé el treball pràctic que vaig realitzar:

En el que Patricia Ramirez, Psicòloga, conferenciant i escriptora, ens diu que hem d'escollir de quina forma pensem, perquè hi ha una relació directa entre pensaments, emocions i conducta. Si aprenem a canviar la nostra forma de pensar, també sentirem de manera diferent, i actuarem de manera diferent. Cal aprendre a entrenar els nostres pensaments i evitar pensar per sistema en tot el que és negatiu:

També el podeu trobar a: Tv3 a la carta, Patrícia Ramirez. Entrena’t per la vida

Així que, amb tot, l’objectiu que voliem assolir en la intervenció era: ajudar l’alumne a gestionar a l’alumne situacions adverses i aconseguir equilibrar-la emocionalment.

“Encara que res canvïi, si jo canvio, tot pot canviar”

Honoré de Balzac

Tot i que molts volem canviar, per què ens és estan difícil?

Després de moltes lectures i reflexions sobre la temàtica, he arribat a la conclusió de que, la majoria, en el tot el nostre procés de creixement (maduratiu, físic, interior...) preferim viure en zones conegudes (tot i que ens facin infeliç) ja que tot i les adversitats, és una zona que coneixem i ens sentim segurs.

Donar un pas a cegues, no és fàcil i realment ens costa sortir del cercle viciós en el que estem per que allò que volem canviar, ens dona algún benefici encobert o secundari.

Reconèixer que tinc por a canviar

Com podem trencar els nostres esquemes i enfrentar-nos a allò desconegut?

Amb massa freqüència, no som conscients de què és el que ens fa por, per tant, la resistència al canvi (que anirà lligada al dol del que deixem enrera) és inconscient, per això, cal primerament reconèixer i prendre consciència la por que produeix el canvi en si, ja que si hem passat tota la vida protegint-nos dels canvis que no ens agraden, com no hem de tenir por de la nostra pròpia transformació interna?

Quan entrem en contacte amb aquesta polaritat o dualitat, és quan podem incidir i ampliar en la nostra àrea d’actuació, o en aquest cas, de l’alumne i fer-li prendre consciència dels beneficis que pots obtenir amb ell (el canvi).

Un Canvi, implica crisi i costa adaptar-s’hi, per això cal un reajustament constant

És cabdal que el canvi surti de nosaltres mateixos (d’aquí la importància de que l’alumne aumeixi la responsabilitat de la seva vida i aconseguim la seva implicació total), ja que si ve imposat o forçat per algú extern (familia, amics, terapeutes...) mai serà un canvi autèntic i molt probablement, quan deixem d’incidir en ella, s’abandonarà.

Personalment, en aquesta línia, m’agrada llegir al Dr. Wayne Dyer (per mencionar a algú, tot i que si algú està interesat, pot demanar-me més referències i les compartiré gustosament o us encoratjo a anar a qualsevol llibreria i donar-vos un tomb per la zona d’autoajuda... podeu trobar coses molt interessants), que ha fet numeroso llibres sobre la temàtica (el pensament conscient): “Tus zonas erroneas”, “El poder de la intención”, “El Cambio”...  D’aquest útltim hi ha un enllaç al youtube d’una pel·licula-documental d’unes 2h de durada, que és molt pràctic i us recomano que mireu:

Dr. Wayne Dyer: "El Cambio"

Els pensaments guien les nostres accions

1. Tot pensament genera una emoció, tota emoció genera una actitud determinada en un moment determinat i desencadena una resposta concreta en els altres... Per tant, si jo puc escollir els meus pensaments... per què no escollir aquells que em fan feliç?

El primer pel que vam obtar va ser treballar l’autoconcepte (ja que considero que és la base), tot lligant l’enllaç de Patricia Ramirez que us he posat abans.  Vam fer unes sessions dirigides a la importància de controlar els pensaments i afirmacions positives (per canviar les vibracions de les seves paraules tot donant la volta a cada limitació que verbalitzava: no sé fer això/seré constant i aprendré a fer això, quan m’enfado, no puc controlar-me/avui somriuré tot el dia... ).  Sembla molt evident, però el tema de les autoinstruccions és molt important, ja que seran les que ens portin al fracas o a l’èxit.

Per exemple: quan un nen petit està jugant a pilota i considerem que no és el lloc o el moment apropiat acostumem a dir: No juguis a pilota! I normalment la resposta és... que segueix jugant a pilota.  Per que no provem a dir-li: ara...que et sembla si pintes una estona?! Veureu que la resposta és, normalment, diferent.

Tot és qüestió de focalització.  En la primera estem confegint una frase contradictoria: NO JUGUIS  A PILOTA! Que porta a la confusió, i en la segona, taxan! Focalitzem en una altra cosa i la conexió del cervell automàticament canvia.

Un altre exemple: quan una persona fa dieta o deixa de fumar, normalment es centra en allò que no pot menjar o en els cigarros que no pot fumar, en lloc d’això, si es focalitzes en el que pot fer, el patiment i l’angoixa no seria el mateix, i per tant l’emoció que sentiriem seria diferent i les nostres accions canviarien.  No puc menjar xocolata, un croisant.../ puc menjar maduixes, cireres... o coses per l’estil.  Proveu-ho i els resultats us sorprendran!

§  Si ens donem instruccions negatives anticipant el fracas, caiem en la profecia autocumplida.

§  Si ens predisposem per allò que dessitjo que passi o que desitjo aconseguir, augmenta la probabilitat de que succeeixi amb èxit.

Pensar és bo, però... en positiu!

Per tant el que cal és:

§  Transformar el pensament dominant en positiu

§  Pensar en allò que hem de fer en lloc de en el que no hem de fer.

Quan verbalitzes i focalitzes l’atenció en allò que t’agrada, modifica el nostres estat anímic i... màgicament.... ho contagiem!

2. Dir: jo controlo els meus pensaments (és curiós, quan verbalitzem alguna cosa, és com si fós més real... no creieu?) i fer una llista oral i escrita de coses que li agradaven a l’alumne.  A mesura que avançava la sessió, l’actitud de l’alumne  es tornava més positiva i ja no es perdia tant en els seus “bucles mentals” de pensaments negatius.  Poc a poc, cal anar trasladant aquests pensaments positius al context escolar i familiars, amb la intenció de trencar les limitacions que el seu ego (fruit de les seves experiències) li autoimposava.  Calia reconduir constantment el seu discurs per trencar la negativitat que l’impregnava i... poc a poc ho vam anar aconseguint. Cada dia, davant del mirall, havia de repetir-se frases en positiu que haviem treballat (sobre ella i el seu entorn) fins assolir que ella mateixa les formules sola (per això va ser necessari ampliar el vocabulari que tenia en positiu amb la meva ajuda, internet, diccionari, amics optimistes...).

Per exemple: M’agrada l’escola.... vaig a intentar, encara que sigui per avui, fer-ho bé! (no sé fer les coses de l’escola)... Tinc un cabell molt bonic, avui estic molt maca, tinc un somriure preciós, avui no m’enfadaré... (amb el que aconseguim que la negativitat que li produeix venir a l’institut, ja canvïi de base).

La vida sols es viu un cop... visquem-la amb intensitat i gaudim-la amb els 5 sentits!!!

3. Cal prendre consciència de que fem cada dia, per adonar-nos de quines coses valuoses ens pasen desapercebudes.  Cal redactar (oral i escrita) el dia a dia de l’alumne per anar incidints en els espais (els buits/espais generen canvis).  En aquest cas, vam treure el cap per la finestra i li vaig preguntar que veia.  El que veiem les dues era molt diferent, ella sols focalitzava l’atenció en llocs on havia tingut experiencies difícils (un centre comercial, el pati, el carrer de davant on l’havien apallisat...). Li vaig dir que tanqués els ulls i respirés i visualitzes el que jo veia i sentia: el mar, vaixells, els arbres dansant per mi, la calor del sol, l’aire que m’acariciava...), vaig dir-li que obris els ulls i carai si els va obrir!!! Em va abraçar i es va possar a plorar.

El dolor existeix, el patiment és opcional (depén de nosaltres)

4. Objectiu: no patir, per tant, cal aprendre a fluir:  Sols podem controlar allò que depen de nosaltres.  No podem controlar, ni depen de nosaltres molts dels esdeveniments que venen, però si depen de nosaltres escollir el que pensem i getionar les nostres emocions (que segons Patricia Ramirez i coincideixo amb ella, consisteix en un 90% del que ens passa).  Cal aprendre a “manipular” el cervell i per això cal entrenament (i és el que estem fent).  

El 10% que no controlem cal aprendre a acceptar-ho (ja que pensem el que pensem, és, aquí i ara) i el 90%, al que em refereixo (el que depen de nosaltres), estarà condicionat per les nostres reaccions, fruit de la interpretació subjectiva que faig de les coses. 

Si tenim en compte que totes les situacions tenen un efecte boomerang, tard o d’hora el que dius o el que fas tornarà a tu, per tant, has de vigilar molt bé el que dius o fas, per això cal controlar, en moltes ocasions el nostre temperament i visceralitat i aprendre a parar, escoltar, respirar, analitzar i actuar en conseqüència.

Per exemple: jo no puc canviar “X” situació (la mort d’un familiar, la separació dels pares...), però si puc escollir enfadar-me o no, acceptar-ho o no, viure amb el dolor de la situació o recordar amb un somriure el que he viscut...

Com ja he dit, tot es mou en un mateix cercle viciós: tinc un pensament, que genera una conducta que alhora ens fa sentir una emoció que alhora ens fa tenir un altre pensament que genera una altra coducta...  Mirem el quadre:

Per tant, si penso en negatiu genero una emoció de frustració, vergonya, inseguretat... i les accions que esdevenen són negatives i com no, les respostes dels altres seguiran la mateixa línia.  I... tornaré a començar!

Aixi doncs hem d’arribar a interioritzar això: Si no puc fer res per “X” situació ho mantinc en la distància, no he de donar-li voltes, no ‘he de recrear... per que ARA no puc fer res.

Amb l’alumne hem cercat situacions on sempre repetia la mateixa roda de resposta  i hem analitzat l’emoció que ens genera... (separant el que depenia d’ella i el que no) i poc a poc li hem anat donat la volta, cercant maneres diferents de fer.  El que em va funcionar era que l’alumne agafés un model (una persona de referència) i la copies (aixó va ser un treball dificil, ja que no té massa referents positius, al final en vem trobar un i vam analitzar com actuaria en les situacions quotidianes on ella té una manera de respondre similar i, sembla, que poc a poc les ha anat interioritzant).

La sort és qüestió d’actitut i si no mireu aquest anunci...

Amb l’alumne hem Analitzat que pasa en cada situació, identificant, anticipant èxits i fracas, emocions... han estat unes sessions molt productives de treball.

Necessitem experimentar emocions positives, ja que és el camí per trobar la serenitat i la pau. 

5. Ningú ha demostrat que ser negatiu i patir et protegeixi del fracas, per tant, amb l’alumne vam treballar quines coses positives hi ha al món: flors, aire, un nadó, pintar... per anar focalitzant en positiu.Si una cosa vaig aprendre quan vaig anar a fer el camí de Santiago, és que la meta estava en el camí, no en la compostelana que et donen a Santiago.

Com deia Antonio Machado:

“Caminante no hay camino... se hace camino al andar”

Fem-li un homentage en veu de Juan Manel Serrat!!!

Hi ha molta gent que viu preocupada pel que pasarà i normalment s’asocien pensaments negatius, pors, angoixes..., però moltes altres que no, per tant viuen el procés amb més felicitat.  El que hagi de ser, serà, el resultat serà el mateix, però ho viuran diferent!!!

Sóc general o... soldat? Tu esculls

6. Què sóc i en què en vull convertir?  El cos, envia informació dels sentits i el cervell ho interpreta, per tant, a força d’imitar ens responsabilitzem, automatitzem i ens convertim en el que volem ser.

Cal implicar-se i actuar!!!

Amb l’alumne calia veure qui era i en qui es volia convertir, per tant era necessari treballar idees i emocions (un cop més), la clau... ACTUAR, per això vam comparar la vida, la seva vida, a un escenari on ella era l’actriu principal.

En base a idees com: Avui... que vull aconseguir?  Què he de fer per aconseguir-ho?

Sempre he pensat que el món es divideix en les persones que esperen que passi alguna cosa (deixant que el seu paper principal passi a secundàri o fins i tot, simplement figurant) i en les que decideixen agafar les regnes, amb el que actuen com a verdaders protagonistes de la seva vida i decideixen com volen viure i com volen ser, és a dir, persones que es generen les oportunitats, les circumstàncies sense delegar-ho a ningú.

L’alumne, tothom, té un talent per ser  el que vulgui i aconseguirà ser-ho si es  projecta en positiu.

Tal i com sempre ho he vist i patricia ramirez, també ens explica en el video, cal actuar en base a aquest decàleg:

1. Orientar-te a les persones (si tú ets feliç... jo també): la felicitat no existeix a mitjes, o ets feliç o no, per tant, totes aquestes persones que em facin mal, les aparto, però no a les altres.

2. Escull les teves batalles: Hi ha molta gent que tot el dia està enfadada, frustrada... has d’evitar-ho.  Has de centrar-te en les coses positives, ja que són les que sumen... la resta, aparta-ho!

3. Gaudeix de la vida.

4. Potenciat

5. Pensa en tu (si tu estas bé... tot i tohom estarà bé).  Imagineu per un moment... esteu en un avió, al costat del vostre fill, hi ha turbolencies i us recomanen posar-vos la mascareta d’oxigen... a qui li poseu primer? A vosaltres o al vostre fill?... No ho dubteu, a vosaltres, ja que si no us salveu vosaltres primer, mai podreu salvar a ningú més.

6. Gaudeix de l’amor.

7. Dir NO a tot allò que resti (sense por... per que ens costa tant dir no?)  Hi ha moltes persones toxiques que ens resten energia, xaferders, envidiosos... amb els que cal o apartar-se o posar limits clars.

8. Crea un entorn agradable

9. Practica la paciència

10.     Sigues persona de bé.

Qui no s’alegra del teu triomf és que no t’estima de veritat

7. A mesura que avançavem amb l’alumne, anavem marcant objectius, primer més senzills (per augmentar l’autoestima) augmentant, progressivament la dificultat en base a: Estudiar, venir a l’escola, respirar tres cops profundament abans de contestar...

Per tancar aquest apartat, m’agradaria deixar-vos aquest enllaç...digne de reflexió:

 "El Canvi de l'àliga"