En
general, la meva valoració de tot plegat és molt positiva i si
tenia algún dubte, ara sé ben del cert, que sense el recolçament
incondicional de les famílies i un treball de col·laboració i implicació generalitzat
entre tots els professionals i alumnes que estem implicats en la tasca
educativa, és molt difícil poder intervenir eficaçment en aquest
context.
Com heu
vist en els dos casos en els que he intervingut, la manca del recolçament
familiar es nota i obliga a una adolescents a adotar moltes responsabilitats
que no són seves. La manca de
referents i models positius propers, dificulten l’assoliment dels objectius i
tal com podia preveure’s, els resultats en els dos casos, tot i la meva
implicació, no han obtingut els resultats 100% dessitjats, tot i que estic
força contenta dels canvis, especialment actitudinals, que manifesten els dos
alumnes.
L’alumne del Cas A, sembla
que ha anat adquirint les bases i comença a entendre la importància de l’hàbit,
la constància i l’esforç per l’estudi. Seria massa agosart dir que en tant poc
temps a assolit el gust per l’estudi, però com a mínim, enten que és necessari
i ara té interioritzades estratègies per fer-ho efectiu (ja veurem que passa al llarg de
l’estiu... Estic buscant per la
zona, llocs on facin activitats de reforç, rotllo casal d’estiu, centres
socials... per apuntar-lo i donar-li una continuïtat al que hem fet al llarg
d’aquests messos). Per
ara, el noi, ha recuperat totes les assignatures de 1r de la ESO i, tot i que
queda veure que passarà en la reunió d’avaluació final, puc intuïr que de totes
les assignatures que portava pendents d’aquest curs (8 assignatures), haurà de
fer un treball extra al llarg de l’estiu i preparar els exàmens de setembre
sols per 3. I amb una mica de
sort, podrà continuar a 3r de la ESO, treballant colze a colze amb un co-tutor
(un company que l’està ajudant molt) i les nostres intervencions individuals
que pactarem.
De cara al curs següent: Estic
molt contenta, ja que l’alumne, fa uns dies va dir-me que estava molt
il·lusionat i es sentia molt orgullós d’ell mateix i que tenia moltes ganes de
fer de mestre i ajudar a alumnes que com ell tenen dificultats. Li agradaria poder fer reforç a alumnes de
primària.... així que,
aprofitant la reunió d’avaluació de final de trimestre, exposaré el cas (o faré
una reunió amb el coordinador pedagògic i el meu tutor per traçar un projecte o
plà... dins de la legalitat i les característiques especiífiques que té el
centre, per poder fer com un intercanvi: Aprofitant les inquietuds i
motivació de l’alumne (i el que l’experiència li aportarà a tots nivells) proposaré
per una banda que vingui a l’escola, algunes hores (ja les pactarem), a
fer reforç en llengua i matemàtiques a l’alumnat de primària que consideri
oportú ja sigui en horari lectiu o extraescolar, i a canvi, que se li
concedeixi alguna beca de menjador amb el que garanteixo que l’alumne mengi cada
dia.
L’alumne del Cas B, sembla
que poc a poc es va situant i comença a acceptar-se. No obstant, aquesta intervenció, si s’hagués detectat abans
o s’hagués incidit individualment abans, podriem haver aconseguit més
resultats. Enguany deixarà
l’institut i, tot i que ja ha fet la sol·licitud per un centre per cursar un
Cicle Formatiu Grau Mig (CFGM)... no les tinc totes... confiem i esperem que el
temps posi les coses al seu lloc!
Des de l’institut seguirem recolçant-la en el que necessiti.
Tot té un
procés, i aconseguir canvis, que cultivin la responsabilitat, la cultura de
l’esforç, l’hàbit d’estudi, la recerca amb criteri d’informació en les xarxes, l’equilibri
emocional... en tant poc temps, és complicat, sobretot per tot el que els
alumnes porten a les esquenes, però, ja hem començat a caminar i això és el que
importa.
Tal com
vaig aprendre quan vaig anar a fer el camino de santiago...
La meta és el camí!
Tot lligant el meu discurs amb els objectius
personals amb els que vaig iniciar el blog i que podeu veure a l’inici del
mateix, ara, en major o menor
mesura, després de l’experiència, ja puc contestar-les de forma general, i ho
faré amb una declaració de principis, tot i que encara queda un llarg
camí per poder ser més concreta, però... us aseguro que seguirè treballant!!!
Com ja heu
pogut comprovar en la pàgina on analitzava el context, aquest alumnat no ho té
fàcil, ja que a part dels canvis que comporta l’adolescència, de per si, tenen
un entorn socioeconomic, afectiu... desfavorit a tots nivells. A part d’això, cal afegir que segons
la Resolució de 14 de maig de 2014 del director general de
professorat i personal de centres públics, per la qual es fa pública, amb
caràcter provisional, la relació de centres educatius classificats com de
màxima complexitat, la Secció d’Institut de Badalona -SI
Badalona- (junt a altres de la zona), està inclós com a centre d’ensenyament
secundàri i de règim especial de Serveis Territorials a Barcelona Comarques
(així com l’escola amb qui comparteix edifici Alexandre Gali).
Això vol dir,
que legalment ja es reflexa la situació, i per tant, obtindrà, suposadament, un
tracte especial, que si es canalitza bé pot ser molt positiu per la
millora. Però alhora, tal i com jo
ho veig, pot ser una cortina de fum (com tantes altres), ja que la lligo
directament amb el decret de plantilles i la idea que les
normatives empenyen cap a la privatització d’escoles públiques, és
a dir, ara, en aquests centres, el
director té plena autonomia per demanar els professionals que consideri
adequats per desenvolupar el seu Projecte Educatiu, fins aquí sembla
magnífic, però... que pasa quan les
direccions sols volen un claustre i uns professionals summisos, que baixin el
cap i que no contradiguin les seves accions? (de primera ma us uc dir que això és el
que està passant a moltes escoles, ja que ho veig cada dia en el meu lloc de
treball).
Potser
considereu que aquest no és el lloc de manifestar la meva opinió, però penso
que hem de reflexionar, ja que això pot
comprometre enormement el futur dels nostres alumnes... I si no... temps al
temps! Volem professionals sense veu?
I... com deixarà això les llistes dels substituds, les quals, abans eren
presencials, després telemàtiques i ara... en quina posició us deixa això?
Quantes vegades heu agafat fins i tot un terç de jornada, per aconseguir baixar
alguns numerets i poder accedir a una vacant? Que passa, llavors amb els alumnes, que seran el reflex del tarannà de
l’escola?
A que estem jugant? Carai,
estem educant!!!!
Tenim
totes les oportunitats legals per poder confegir un entorn òptim, però malauradament hi ha massa interessos pel mig,
tot i a escala petita com són les direccions i les inspeccions. La meva experiència confirma que la
dificultat de diàleg, de compromís... ve antecedida per que estem
separats. Tinc la sensació que per
una banda estem els mestres i professionals que treballem dia a dia amb
l’alumnat i per l’altra les direccions i les inspeccions que no fan més que tapar-se
els uns als altres... la funció de les inspeccions... no és aquesta! (amb això
no vull ofendre a ningú, ni encasillar a tothom dins del mateix “cabdell”,
evidentment que encara hi haurà algú íntegre que cregui en l’educació i vulgui
contribuir...). Que passa quan la qualitat educativa està compromesa per
aquest motiu? Quina força tenim els professionals, mestres... per combatre-la?
Qui ens escolta llavors? Tal i com vam poder veure en l’assignatura d’Avaluació de programes,
centres i professors,
una de les accions que poden ajudar a veure la realitat d’un centre objectivament
és a partir d’una avaluació interna,
obtenint una triangulació d’informació rellevant i sense prejudicis per
poder decidir si el centre s’està gestionant bé (en paper i en la realitat) i
en el seu defecte, canviar les direccions, que semblen momificades i
instaurades, que amb un sol clic en un aplicatiu renoven any rera any, no sols
s’ha de valorar el rendiment de l’alumnat... si nó, com és viu en tot l’entorn
d’E-A dintre d’un centre i quin tipus de relacions estableix amb l’entorn.
Però... on és aquesta avaluació interna? Qui l’està
fent? Quants centres funcionen malament i en lloc de valorar tota la
globalitat, es prenen decissions i judicis a partir del que diu la direcció o
de les dades objectives dels resultats de les Competències Bàsiques...? Que
passa amb la realitat que no es veu? Qui ens pot ajudar? Quina força tenim per
fer-nos escoltar? Que passa
quan una direcció juntament amb una inspecció, abusa del seu poder i coacciona
i amenaça, a professionals molt vàlids , que lo unic que vol és ajudar a l’alumnat a ser millors i a rendir més,
però que com té criteris diferents als establerts (que s’haurien de valorar com
un tresor i com un trampolí cap a la millora que possibilita innovar) volen
anul·lar per que poden possar en dubte la funció d’una direcció?
Això si
que és un greu problema i us aseguro que si tinc la oportunitat d’intercedir,
ho faré.
Si algú es sent identificat i pot
ajudar-me, donant-me referències, persones amb les que parlar... serà
benvingut!!!
Si
realment volem tirar endavant aquest món de bojos, cal un treball
interdisciplinar i de col·laboració molt organitzat i de coresponsabilitat, amb
uns objectius clars, per no perdre’ns en futeses, ser altruistes, tenir
il·lusió i fe i sobretot scomprometre’s amb el que l’educació comporta,
inspeccions, professors, profesisonals... lluitant junts.
Ostres!!! L’educació i la Sanitat són la base d’un país i
l’estem enfonsant!
Cal que
tots els contextos i jerarquies, treballin a la par, ja que si algún d’ells no
es compromet amb la mateixa intensitat, serà dificil aconseguir qualsevol
millora de la situació en la que calgui intervenir.
Cal que les direccions i inspeccions escoltin, cal deixar-nos de
tanta burocràcia i actuar amb el cap i pensar amb el cor.
Per altra
banda ens trobem amb les retallades dels EAPs... mare meva... en aquest
context... no s’adonen que amb això estan sobrecarregant als professionals
evitant que la seva tasca pugui resoldre’s de la manera més efectiva possible i
generant un nivell d’estres inhumà???
Hem de
fer-nos sentir, deixar de lluitar, utilitzar el sistema en el nostre favor,
doncs el que realment importa és que aconseguim un demà pels nostres alumnes,
un demà de qualitat i aquest demà sols es pot aconseguir si comencem a
treballar ARA. Ara és el moment!
Continuem!!!!
Podria
estar així tot el dia, ja que arguments no me’n falten, però m’he proposat fer
un apartat curt i no cal que m’extengui més, així que després d’aquesta
reivindicació, apel·lant a la lliure expresió (que cada cop és més represiva), acabaré
afegint, que tot aquest procés m’ha servit, entre d’altres, per conèixer més tot
aquest món i alhora anar elaborant un projecte d’intervenció
psicopedagògica que concretaré en el meu Practicum II.
Tenint en
compte el context, les necessitats, les meves espectatives, motivacions i
coneixements... he cregut oportú centrar la meva intervenció (que, com dic,
detallaré al llarg del meu Pràcticum II), en l’Aula Oberta,
ja que m’ha semblat un entorn fascinant on penso que puc ser molt útil i en el
que puc contribuir molt positivament, tant per les meves qualitats i
experiència professional dins l’àmbit de la docència com pels meus coneixements
en estratègies alternatives: m’agrada treballar molt en la línia de la
Sofrologia del Dr.Caicedo i tinc molts coneixements en Reiki, gestió
emocional... Nous conceptes,
metodologia i estratègies que m’agradaria experiementar en aquest context, ja
que fora d’ell m’han donat i em donen molts bons resultats.
Això si que serà tot un repte!!!
Innovar en... Relació
familia-escola:
A banda de
tot això, en breu, mantindré una reunió amb el coordinador pedagògic del
S.I.Badalona i el meu tutor, per proposar i veure la viavilitat per establir un projecte per aconseguir vincular les
famílies amb l’educació dels seus fills. Porto temps donant-li voltes, penseu per un moment el que va
significar la invenció de la rentadora: la dona, perdia molt temps de lleure
amb els seus fills (per exemple) per que havia d’estar rentant a mà la
roba. Quan va aparèixer la primera
rentadora, la dona (dic dona, perquè dubto, que fa uns 50 anys, l’home agafés
el sabó per res més que dutxar-se) tenia una hora o més per poder dedicar-se a
altres coses, que espero que ho fes anant a dinar amb les amigues, juant amb
els seus fills.... però ara, que ha passat, estem tan acostumats a la
rentadora, que utilitzem aquest temps de rentat per fer altres tasques....
podriem dir que el nostre rahonament és: “Aprofito per....” i normalment no és
per anar al gimnàs o passejar, sinó per altres tasques com treure la pols,
rentar plats, cosir, palanxar, anar a comprar.... més i més estres!!!! Ufff!!!!
Un invent que podria regalar-nos temps de felicitat i el perdem!!!
Portem
aquesta idea al tema que vull tractar: actualment, tot i que menjar (entre
d’altres) és un dret, moltes famílies estan sotmeses a un estrés excesiu per
poder aconseguir diners per poder adquirir menjar. Aquest nerviosisme es veu reflextit en el seu dia a dia i
les relacions que estableixen a casa i fora d’ella (relacione-ho amb la
teoria ecològica de Bronfenbrenner) afectant i condicionant directa o
indirectament a la relació bidireccional dels sistemes en que estan
inmersos. Es lògic pensar que una
familia com tradicionalment és coneix o qualsevol nucli familiar, atesos els
canvis que socials que han modificat la seva constitució (recordeu aquells que
heu fet l’assignatura
optativa d’Entorn familiar i social), que té una preocupació
excessiva pe a la supervivència, varïi les prioritats i no dediqui o no trobi
temps per dedicar el seu temps a altres aspectes rellavants com l’educació en
els seus fills. Per aquest motiu,
si des de l’escola o institut, es pot crear un projecte que lligui aquesta
necessitat d’aconseguir menjar amb la relació amb el pròpi centre, aconseguirem
“matar dos ocells d’un tret”. El
que plantejo és valorar la possibilitat per crear un sistema de punts, que puguin intercanviar-se per menjar. Els punts s’aconseguirien a
partir de les reunions que els tutors legals dels alumnes anirien adquirint
cada cop que vinguèssin a xerrar amb el professorat del seu fill i fins i tot
es podrien donar punts extres si la situació ho requereix o si demostren que
compleixen els objectius traçats i consensuats amb l’escola... (això cal concretar-ho molt bé, per
evitar favoritismes, amiguismes i ser el màxim imparcial possible). Per altra banda... els diners per
aquest menjar (coses bàsiques: farina, arròs, pasta, llaunes de tomàquet,
conserves...) podrien sortir de diverses fonts: Una podria ser la partida que el Departament ofereix a les
escoles per la seva administració, una altra podria ser d’un claustre
altruista... (cosa que penso que no cuajarà) i una altra podria ser, possar-se
en contacte amb entitats com Serveis Socials, la Creu Roja, Càrites... per a
que, de la mateixa manera que cada mes donen menjar als necessitats, poguèssin
incloure una partida mensual per l’institut... ja veurem si és o no possible,
pero penso que ben canalitzat pot ser molt efectiu, així aconseguim que les
preocupacions de les families de la zona, es redueixin i amb elles s’amplii la
vinculació amb els seus fills i el seu futur.
Innovar en... l’Àmbit
sociolingüístic a secundària o en l’àrea de medi social:
Una altra
idea que estic tantejant és adequar els
continguts de medi social a la realitat de l’alumnat de cada centre, contextualitzant
en paral·lel la història i successos rellevants dels països de procedència amb
els d’Espanya i Europa.
Això pot
semblar una bogeria, però penso que podria ser molt productiu i absolutament
bàsic per motivar l’alumnat i contribuir al seu desenvolupament integral i de
les Competències Bàsiques.
Sempre
m’ha cridat l’atenció que cada país centri el seu continent al mig del mapa
mundi. No ho heu pensat mai? Ja
des de petita pensava... que absurd! Si fas història a EEUU, tot està explicat
des de la perspectiva dels americans i el el continent americà surt al mig del
mapa. Si estudies a Espanya o
França, tot està explicat des de la perspectiva del país i posen Europa al
centre del mapa... i així amb tots.
A veure...
si estem lluitant per aconseguir una educació
intercultural (tal i com hem pogut aprofundir en l’assignatura d’interculturalitat i educació),
donada la realitat de cultures que conviuen juntes en cada zona geogràfica, per
que seguim estancats en l’explicació dels fets històrics des de la perspectiva
de cada país? Vull dir, com podem pensar que l’alumnat
s’interessarà o es vincularà amb una història amb la que no s’identifica? On
està aquí l’aprenentatge significatiu? No “fotem!”, mai podrà ser significatiu ni podran sentir-se
integrants d’un país fins que no entenguin com i per què han arribat a aquí!
Seguim
encallats en l’assimilacionisme, més
o menys encobert o més o menys evident.
Realment pensem que el futur del nostre país, o si molt m’apureu, del
món, en plena globalització, està en quedar-nos quiets i esperar que els altres
entrin al nostre joc? Mare meva! Estem cecs?
Tenim la
magnífica possibilitat de compartir punts de vista molt diferents, podem
començar a crear noves coses, nous objectius, un nou mon, on tots aportem. Deixam-nos de lluites de poder, de
tradicions... la vida gira en una roda i el que ahir era bo, avui ja no ho és i
al revés, el que ahir era dolent, avui és bo...
Aprofitem aquesta oportunitat única per
reinventar-nos i crèixer junts!
Torno a
dir, que tenim una oportunitat legal envidiable, on dins de les escoles tot val
(mireu l’escola on treballo, un desastre en organització, un compromís
generalitzat zero, una mala gestió de direcció en tots nivells, i tot i
això..., allà segueixen, estancades, amb un PEC de 3 fulls de l’any 2006 i una
tristesa i esfondrament del professorat que volem aportar i crèixer, enterrats
en excuses i excuses sense sentit, que m’inven la teva professionalitat i
t’obliguen a callar amb amenaces d’expedients si parles...) tot i això, sembla
que el Departament no vulgui prendre mesures i... segueixen dirigint i
enfonsant una escola que podria ser un paradís i poc a poc es va tornant un
gueto de foscor. Per això dic que
tot val. Així que si aconseguim
que se’ns escolti o com a mínim, trobem un entorn on podem participar
lliurement, com és el cas del S.I.Badalona, per què no exprimir al màxim les
possibilitats que el centre ens dona?
Aquest
centre és ideal (per la unió del claustre, la bona entesa generalitzada, per l’entusiasme
i entrega del seu personal, pel tarannà de la direcció, pel compromís portat a
l’extrem...) per poder començar a innovar en metodologies tibant al màxim les
competències bàsiques i aconseguint un alumnat amb vistes a un futur, amb
esperança... Penso que aquest és una de les innovacions que hauriem de fer a
tots els instituts i centres públics.
Realment així començariem a caminar en la recerca de l’equilibri i la
bona entesa entre cultures.
Tinc
moltes idees a la butxaca, però per ara... em quedo aquí. Ja veurem quines aventures m’esperen i
quins espais trobo adequats per difondre-les.
Agraïr especialment
la col·laboració i guia de la meva tutora de la UOC, Soraida Rodriguez, que
sempre ha estat allà per resoldre tots els meus dubtes, al meu tutor Marcel
Sastre, per que és un model digne d’imitar com a professional i com a persona,
a tot el personal (mestres, professionals, alumnes...) del SI Badalona, que
sempre m’heu rebut amb els braços oberts, a tots els meus companys, que amb els
vostres misstages i els vostres blogs m’heu encoratjat a seguir, a tots els
consultors de la UOC que tan brillantment m’ha guiat i als que he pogut
“exprèmer” dintre del que les meves possibilitats em permetien i a tota la meva
familia i amics, per animar-me a continuar i soportar-me aquests dos anys que
porto a la UOC.
I per
acabar... us deixo les opinions de grans professionals (Dr.Cèsar Coll,
Dr.Climent Ginè i la Dra.Elena martín) que amb els seus missatges, deixen la
porta oberta a la nostra creativitat i compromís, per seguir lluitant per un
demà millor!
